Come As You Are: La Historia de Nirvana / Autor: Michael Azerrad / Editorial: Contra
De tot el que hi ha escrit sobre Nirvana, aquesta meravella biogràfica i perfectament titulada Come As You Are: La Historia de Nirvana, és del millor que podem trobar per endinsar-nos en un món que només ha estat reservat a qui ha compartit confidències a peu de banda, des de (inclús abans de) la seva gestació fins a la publicació del seu últim àlbum d'estudi, sumant amb això un punt més, ja que em trobo davant de l'única obra literària a la que el trio a donat la seva aprovació, expandint així aquest vel de creativitat passional que embolcalla la seva música i l'extrarradi d'aquesta, responent aquesta perfecció a la destrucció salvatge dels seus instruments al acabar la majoria dels concerts.
L'abanderat de l'underground lingüístic, Michael Azerrad, també vell conegut de l'editorial Contra (Nuestro Grupo Podría Ser Tu Vida), descriu sense fade-outs les entranyes del seu univers, donant part de la cruesa viscuda, juntament amb els rumors que en ell es donaven per ficar-se en fangars de caràcter despiatat a l'hora que honestos, deixant la vergonya del safareig per a altres, i donant, això sí, bon comte de com es va crear el fenòmen que ha canviat les regles del joc de la indústria musical. Això ha provcat que el mainstream divisés les potes tan curtes de la seva proposta i es deixessin de joguines trencades pel camí. En aquest aspecte, hi va contribuir sobremanera l'escena de l'època amb noms tan il·lustres com Sonic Youth, Soundgarden, Mudhoney, Black Flag o inclús Hole, el grup de Courtney Love, la dona de Kurt Cobain. Ell, va lluitar per la seva parella d'una manera tan seva i a la qui, sent un adelantat a la seva època, valorava fins al punt de participar als inicis del moviment riot grrrl, traspassant així la seva química.
La veu de Kurt és indispensable per entendre el seu èxit, així com l'ansiada potència d'en Dave Eric Grohl i la cohesió invisible de Krist Anthony Novoselic. Això els ha permés, en primer lloc, arribar a un èxit amb el que va lluitar fins aborrir-lo. En segon lloc, poder fer el disc dels seus ideals musicals, i per últim, construir una família on els egos han qedat enrere, senyal de victòria devant d'una maquinària que, quan es converteix en una feina i deixa de ser un hobby, produeix una barreja d'emocions que queda perfectament reflectit al llarg del llibre.
La tristesa i l'utopia de la solitud del seu líder, personalitzada en un món d'adults, juntament amb els seus més que coneguts dolors d'estòmac, les drogues, la depressió, les pressions per part de les discogràfiques, així com la seva pròpia per tal de satisfer el seu públic. Inclús un pesimisme sarcàstic (o no) on anaven derivant les seves cançons i la fama que mai va voler (ull als crèdits de Bleach), eren las angoixes que s'anaven conjugants en present en la seva vida i possibles respostes a la seva mort sense poder fer absolutament res per salvar-lo d'aquell Dr. Jekyll particular. Aquest li ensenyava com el jovenet que es quedava amb els entrevistadors, gaudia de la seva pròpia família i es preocupava pels seus fans als qui, el cel d'Aberdeen, els ha tret el sentir de la generació dels noranta, convertint-se a més a més, en la fi d'un recorregut que, al principi, aquesta obra no dibuixava.
Sergio Herguedas
Títol: L’estiu circular / Autora: Marion Brunet / Editorial: Club Editor
El relat de la vida de dues germanes adolescents i el precoç embaràs de la més gran d'elles, serveix a l'autora per presentar-nos la descarnada fotografia d'una localitat situada a la regió francesa del Midi.
L'obra ha estat classificada com novel·la negra i a França ha aconseguit guardons com el Gran Prix de la Littérature Policière, però trobo que és més un retrat social on els fets narrats podrien succeir en altres regions europees immerses en situacions anàlogues.
Les protagonistes principals, la Jo i la Céline, viuen amb els seus pares, ell d'ascendència espanyola, en una població del sud francès. La regió pateix d'un cert desdoblament de personalitat. D'una banda, s'ha convertit en paradís d'estiu per a adinerades famílies parisenques; de l'altra, és un niu de conflictes cada cop menys soterrats per a qui hi viu tot l'any. L'autora aconsegueix dibuixar perfectament el xoc que fa dècades ve produint-se entre la tradició francesa i les diverses cultures pròpies de les successives fornades de migrants. A més, també es posa de manifest la sensació que tenen determinades regions d'un país quan els centres de decisió política es troben lluny.
Brunet aconsegueix mostrar una realitat complexa, on xacres com el racisme i el masclisme impregnen l'esdevenir diari. Això té un efecte multiplicador sobre les inseguretats, pors i ràbies dels personatges que viuen sempre en un estat emocional precari, on els sentiments a flor de pell amenacen trencar les petites treves aconseguides.
L'autora fa palès un altre punt interessant en el llibre: la desigualtat creixent entre dos perfils socials diferents. La bretxa existent entre els rics visitants del centre del país, que mantenen luxoses cases per aprofitar-les uns pocs dies l'any, i els habitants d'aquesta zona del Midi augmenta any rere any. Els qui reben els visitants estiuencs veuen plens de ressentiment com hi ha un món al qual no tindran mai accés per molt que s'hi esforcin, cosa que multiplica el sentiment de zona abandonada i mancada d'oportunitats reals per aspirar a una vida millor.
Cal destacar que Marion Brunet aconsegueix que la lectura no sigui una experiència depriment tot i que, amb excepció potser dels adolescents de famílies riques, cap personatge és feliç. Ningú se sent satisfet amb el viscut, ni creu que es mereixi el present que està sofrint ni el futur que intueix. Només petits brots d'esperança adolescent en les germanes obren una escletxa en el negatiu pols vital de la localitat.
El títol de la novel·la ens remet al combat que disputen l'estiu i la repetició del passat. Brunet ens situa al període de més calor on sembla que es pugui equilibrar la comptabilitat emocional de l'any, llastrada per les amargors del fred dels primers mesos transcorreguts. Tanmateix, també és present la recurrència de situacions passades que retornen com una maledicció: escenes ja viscudes temps enrere que acaben calcant personatges més joves, com si la genètica familiar no hagués après res en dècades.
La novel·lista francesa aconsegueix, amb el dur material descrit, fer-nos sentir la calor d'un estiu que està condemnat a repetir-se, qui sap encara quants cops més. Jugant amb una prosa àgil i un ritme ràpid, potenciat per la curta llargària dels capítols, ens descriu la vida quotidiana d'un grup de personatges l'existència dels quals és una successió de cops, despietats de vegades, que no podem deixar de seguir sense alè. Un panorama on diferents classes de violència són posades de manifest amb la cruesa justa, explicades de manera mil·limètrica i quirúrgica, fet que allunya l'autora de caure en excessos.
Marion Brunet ens ha obsequiat amb una obra que no deixa indiferent i que mereix sens dubte ser llegida: una radiografia ferotge d'un trosset del mapa d'Europa que tenim molt a prop.
Santiago de Villa
Títol: The Stooges: Combustión Espontánea / Autor: Jaime Gonzalo / Editorial: Libros Crudos
12 anys després de la seva primera publicació, en Jaime Gonzalo i, per tant, Libros Crudos, amplíen The stooges: Combustión espontánea amb una nova edició on la màgia d’Iggy Pop i els seus traspassa el llindar del segle XXI, fent seva la història i el llegat d’aquest enderrocant unes fronteres que en les dècades anteriors mai haguessin pogut imaginar; d’aquí el fet d’utilitzar a la portada el símbol del lleopard, associat indudablement al caràcter de la seva figura individual, bramant més que mai quan és capaç de treure la seva vessant més animal, normalment a sobre de l’escenari, incloent aquest enrenou el seu cos despullat, baralles amb el públic, desallotjaments i unes festes salvatjes post-concerts que no han fet més que augmentar el mite i la vanitat al seu voltant. El seu so, però, només ha estat trobat per les seves mans originals a l’hora d’arribar l’estat zen.
La seva història, com la de tantes altres bandes, ha fet córrer rius de tinta negra degut al conglomerat d’egos interns i externs amb altres bandes rivals, addiccions, males companyies i influències, excessos, èxits i caigudes, barrejat tot plegat amb rock & roll, punk, el llibertinatge dels 70’s, així com personatges influents de la talla d’Elton John o Keith Richards (han trobat sabata pel seu peu...) arriben a ser teloners dels Rolling Stones. I és que en aquella època només succeïa l’avui, d’aquí que salvar el propi cul fos el primer i que, qualsevol d’ells vengués la seva ànima la diable si calia; no és d’estranyar quan l’autodestrucció, el malviure i tocar a tuguris, podia trucar a la seva porta en qualsevol moment. La perspectiva del temps ha dictaminat que es debatien per engrunes fetes de dòlars, veient com ressona el seu nom per tot el planeta terra. Tot i així, són conscients de que aquests fets, necessaris per ser qui són, els han conduit per una muntanya russa de pujades i baixades, veredicte atorgat per les llistes d’èxits i la premsa, que han condicionat la seva carrera i els han fet tornar a néixer com una au fènix totes les vegades que ha estat necessari tornant a caure la culpa aquí, per sort, en la veritable creença de que el que tenien entre les mans era una obra d’art, i no només per l’himne que es “I Wanna Be You Dog”. No totes les bandes tenen museu propi: Sooges Wax Museum.
La seva rebel·lió en contra de la vida burgesa és la revolució que l’Iggy Pop, en Ron Asheton, en James Williamson i Scott Asheton, han volgut deixar com a llegat, incloent aquí discos torbats i perduts (bootlegs), sessions, concerts en viu i rareses, que conten el que van ser en cada moment, encarregant-se altres membres esporàdics o amics com en Danny Fields o en Lester Bangs, de narrar en tercera persona els últims detalls més significants, cridant ben alt tots aquells moments ens els que, com a grup, podrien a ver mort. Però ja se sap que mala herba mai no mor, d’aquí que, i incloent els seus encerts, falles, desgràcies i victòries, la banda ha assaborit les mels de l’èxit quan entren en joc els anys 90, gràcies a Sonic Youth, provocant un enlairament a partir del qual, s’han fixat les bandes de la nova generació i que ha suposat col·locar-los al lloc que els hi correspon, favor que el nostre indudable protagonista els hi torna al treure-les en el seu programa de radio per a la BBC Radio 6 Music, Iggy Confidential.
