CASASSES, ENRIC
BES NAGANA (que en rus col·loquial vol dir SENSE PISTOLA) són poemes de tots colors i de tots estils, amb rima i sense rima, dècimes i romanços, cançons i formes lliures? fins i tot n'hi ha un que fa més de 800 versos: SOM A L'ERA, que parla de quan es va acabar el petroli a la terra. Els poemes van amb el mateix ordre com van ser escrits, tret d'un, AMUNT COM L'AIGUA, que va aparèixer quan el llibre ja era tancat i va exigir un lloc entre els 10 primers. N'hi ha que van il·lustrats. N'hi ha d'amor, de revolució, de sàtira, de pensament, de fantasia, de normals i corrents? Al final de tot hi ha un gap o cançó de fatxenda, la BALADA NOVA DE L'HAVER FET MARSO. Els epígrafs que obren els poemes fan un acompanyament que segons com es pot convertir en el protagonista de la pel·lícula. L'humor i la severitat, la lleugeresa i la fondària, el carinyo i la ferotgia van junts, no estan renyits. Les idees hi són importants, els sentiments més, i les sensacions encara més.
Enric Casasses neix a Barcelona. Aprèn el català de l'Escala. S'escapa a Montpeller i després a Nottingham. Viu a Berlín, a Menorca. Viatja a Mitxoacan, a Rússia, a Sardenya, a Ucraïna. A Suècia escriu un Univers endins i al pla de Barcelona una Tonalitat de l'infinit. A grans trets, és clar, que a petits la cosa és molt més fina i els camins van tornant-se corriols i els corriols passos de cabres. Escolta l'Àngel Carmona. Parla amb l'Orlando Guillén. Se n'ix a l'escenari de la manera més salvatge amb en Pascal Comelade. Diu poemes mentre Stella Hagemann pinta filosofies. Tradueix William Blake, Max Jacob. Edita Girbal Jaume, Vallmitjana, Verdaguer. Llegeix Llull, Giordano Bruno, els trobadors, Víctor Català, Epicur, Kenneth Patchen, Malévitx, Pompeu Fabra, La vorágine. I va fent, que qui sap si els romanins no ens necessiten.
